Mort de Sòcrates

La mort de Sòcrates 
(Jacques-Louis David 1787)

Tot i que es pugui creure el contrari, Sòcrates no va deixar cap escrit, ja que en l'època històrica  en què aquest va desenvolupar i va dur a terme el seu treball, predominava l'ensenyament oral. És un home que, sens dubte, ha ressonat sense parar en la pròpia cultura europea.

Interessa la seva mort perquè, segons la interpretació que en fa Plató, presenta una mort purament tràgica, però al seu torn exemplar. Tràgica per la situació, per com va succeir, per com va ser duta a terme; exemplar per la seva força ... per la seva valentia.

Una mort que planteja, per tant, un problema entre la relació de l'individu mateix amb la societat, amb la seva pròpia existència, amb la justícia, amb les lleis.

Aquest caràcter exemplar que posseeix Sòcrates fa que la nostra pròpia manera d'apropar-nos a ell sigui al seu torn singular: només arribem a veure la seva imatge reflectida en els Diàlegs de Plató, en alguna comèdia d'Aristòfanes o diversos escrits de Xenofont.

Aproximadament l'any 399, tres ciutadans l'acusen de tres delictes: corrompre a la joventut, no respectar els determinats déus antics de la ciutat, introduir noves divinitats.

Val a dir que aquests processos considerats d'impietat, els quals implicaven de forma extrema i directa una culpa davant la pròpia pàtria, els pares, els morts ... i una mica més important, els déus, havien estat relativament freqüents feia ja alguns anys a Atenes.

No en va, per aquests motius, Anaxàgores havia hagut d'abandonar Atenes, igual que Aspasia, Protàgores, Diògenes de Melos, i fins i tot Eurípides.

Cal ressenyar que la religió grega era, pròpiament, una religió que no tenia ni posseïa una determinada classe sacerdotal que l'administrés. No obstant això, aquesta acusació d'impietat no sembla ser un argument que majorment justifiqués la condemna.

Malgrat aquest fet, la votació contra Sòcrates no va ser en un primer moment nombrosa, encara que va ser, però, condemnat tristament a mort. El judici va tenir lloc a l'Àgora davant 500 ciutadans majors de 30 anys, seleccionats a l'atzar entre tots aquells que voluntàriament es van presentar a oficiar de jutges.

En el cas de Sòcrates no disposem de la presentació de l'acusació però, gràcies, com ja s'ha dit, a Plató i Xenofont, coneixem els arguments presentats per Sòcrates en el seu "defensa". Es va limitar, segons aquests, a demolir l'acusació mostrant totes les seves inconsistències i va arribar fins i tot a denigrar tot el teatre, burlant-se d'aquells que volien que desaparegués.

Si bé l'assassinat va ser trist, ho és encara molt més les dades de la tan esmentada votació: 280 dels 500 jurats van votar per la seva culpabilitat, quedant-se a 31 vots de la innocència (necessitava 251, és a dir, més de la meitat de vots a favor de la seva innocència). Sòcrates, en comptes d'intentar obtenir una condemna més lleu, va prendre la decisió de seguir els seus principis fèrriament i va insistir que els homes d'Atenes admetessin la seva equivocació.

Entre els molts trets que Plató destaca d'aquest filòsof, en tres diàlegs que exposen amb extraordinària bellesa els seus últims moments (el Fedó, la Apologia i el Critó), aquest ressalta la seva negativa a fugir, ja que per Sòcrates era menys important salvar la seva vida d'acatar les lleis.

Què en penseu de la dignitat de Sòcrates i de que per ell fos millor patir una injustícia que cometre-la?

Marta Clariana