Nietzsche

Esquemes F.Nietzsche

L'irracionalisme (finals del s.XIX) defensa que la raó perjudica als humans

perquè imposa esquemes i límits a la naturalsa humana, i anul·la la dimensió 

artística o el desig de revel·lar-se contra tot. Nietzsche segueix aquest corrent

filosòfic, reflectit en la figura del super home que lluita contra tot, la societat i 

es crea a sí mateix.

Aquesta filosofia ve influida per altres filòsofs com Sigmund Freud, que defensa

la teoria de deixar-se guiar pel propi inconscient, ja que ens fa ser qui realment 

som. Un altre personatge influent és Darwin, qui afirma que els humans ens

guiem pels nostres instints (que són als gens), i no per la raó. 

Per acabar, Schopenhauer influeix també el pensament de Nietzsche, 

i diu que tot el que existeix és la voluntat cega, una força universal que ho mou

tot, i ho mou tot cap a la destrucció, el dolor i la mort (pessimisme). 



Al llarg del s.XIX hi ha 3 importants filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche

i Freud. Tots 3 troben indicis en la societat i en el pensament de que hi ha

un engany. Marx afirma que sempre hi haurà rics (pocs) i pobres (molts),

i que no es pot canviar perquè és una llei social. Nietzsche defensa que 

els humans no som lliures (només els superhomes), i que sempre estarem

sotmesos a Déu, a la Moral o bé a la ciència. Per acabar, Freud també 

defensa que els éssers humans som esclaus del nostre inconscient, que

es regeix per dos principis: el de la vida (reproduir-se per mantenir la

continuitat de l'espècie) i el de la mort (sobreviure).

Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges 

anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no 

existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la 

humanitat són decadents.

Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories:

el perspectivisme. Aquesta teoria defensa que el més important

de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és

importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha

de viure a la seva manera. Ningú s'ha de deixar guiar per ningú,

no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió).

A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de

sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud).

Marta Clariana

Kant

Immanuel Kant (1724-1804)

Kant es fa una sèrie de preguntes que per a ell resumeixen el que pretén la filosofia:

- Què puc conèixer?
- Com haig de comportar-me?
- Què puc esperar?
- Què és l’ésser humà?

Hi afegiríeu alguna vosaltres? O creieu que ja són prou complexes i que podrien englobar conceptes que no hi estan explícitament?

Kant, per altra banda,  defineix la llibertat humana com a fonament de la raó en el seu ús pràctic, on queda reclosa la metafísica Kantiana.

La llibertat ens permet endinsar-nos en el món noümènic (món de possibilitats impredictibles i basat en la nostra voluntat lliure). És creativa i lliure.

Esteu d’acord amb aquesta visió de Kant sobre la llibertat? Si esteu d’acord i afegiríeu alguna característica i sinó hi esteu d’acord, que creieu que és la llibertat?

Marta Bargalló

DESCARTES (ATENA)

MEDITACIONS METAFÍSIQUES 

en les quals es demostra l'existència de Déu

i la distinció real entre l'ànima i el cos

MEDITACIÓ PRIMERA (Pàg. 120-126)
D'aquelles coses que podem posar en dubte

Descartes quan era jove tenia unes opinions que ara, de més gran, s’ha adonat que eren falses, ja que es fonamentaven sobre principis poc segurs i, per aquest motiu, les considera com dubtoses i incertes.

A partir d’aquí, el que vol fer Descartes és desfer-se de totes les opinions que fins ara havia considerat vàlides i començar des de nou amb uns principis ferms i constants.

Però va veure que era una idea massa desmesurada i ho va anar allargant fins que va arribar a una edat en què va considerar que no es podia passar la resta del seu temps deliberant. 

[Plantejament general del dubte]


Descartes vol refutar les seves antigues opinions. No demostrarà que totes són falses, perquè es alguna cosa que mai podrà aconseguir, sinó que rebutjarà les opinions de les quals tingui el mínim petit dubte. Per fer-ho, Descartes, criticarà els principis en que es fonamentaven les seves antigues opinions.


<<Em dedicaré seriosament i amb una llibertat a destruir totes les meves antigues opinions>>.


<<Criticaré primerament els principis en què es fonamentaven totes les meves antigues opinions>>.


[Dubtes d'allò que coneixem pels sentits]


Descartes diu que tot el que sap ho ha après a través dels sentits, però no ens en podem fiar per prudència. La idea principal és que els sentits són enganyadors, ja que no ens mostren una informació clara i distinta. 


<< Alguna vegada m'he adonat que aquests sentits m'enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d'aquells que ens han enganyat una vegada>>.


[I si estic dormint?...]


Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília, per tant, segons Descartes, no podem estar segurs de l'existència real del món extern, que ens arriba només a través dels sentits.


<<Quants cops m'ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu?>>


<<Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions semblants>>.


[Si dormim, també hi ha coses certes...]


Descartes suposa que quan estem dormint creiem que gestos de la vida quotidiana no són més que fruits de la nostra imaginació. Però llavors, ho comprova amb els quadres dels artistes i veu que fins i tot aquelles coses més abstractes tenen un fonament real, per tant, afirma que les coses generals, és a dir, els ulls, les mans i la resta del cos, existeixen.
Tal i com aquestes coses generals poden ser imaginaries, Descartes diu que hi ha coses més simples i originaries que existeixen i que ell les defensa per davant de tot. També diu que s'enganyaria a ell mateix, desmentint les coses simples i imaginaries. 
Per acabar ens diu que ara no ha de fer cas de la seva desconfiança, ja que ara no ha d'actuar i que és moment de pensar.


[I si hi ha un Déu decebedor?]


Descartes dubta de l'existència de tot i es pregunta si és possible que Déu l'enganyi. Arriba a la conclusió que com que Déu és perfecte i bondadós, no el pot estar enganyant i totes les coses que ha creat han de ser certes. 
A partir d'aquest raonament, posa en dubte totes les opinions antigues i ordinàries per evitar prejudicis i poder arribar al coneixement de la veritat. 


<<És per això que penso que en faria un ús més prudent si, passant-me a la part contrària, esmercés tots els meus esforços a enganyar-me a mi mateix, fingint que tots aquests pensaments són falsos i imaginaris; fins que, un cop ben equilibrats els meus prejudicis per tal que no puguin inclinar la meva opinió més cap a un costat que cap a un altre, el meu judici no estigui d'ara endavant dominat pels mals costums ni desviat del dret camí que el pugui conduir al coneixement de la veritat>>.


[El "geni maligne"]

Descartes comença fent una suposició i diu que no hi ha un Déu vertader, sinó un cert “geni maligne” que l’enganya.

Creu que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i les coses exteriors són il·lusions.

Posa en dubte l’existència de les seves mans, dels seus ulls, de la seva carn, de la seva sang i dels seus sentits.

Amb aquest dubte el que pretén és arribar a trobar la veritat, ja que si posa en dubte allò que el geni maligne li ha fet creure, és possible que descobreixi la veritat.

Segons Descartes, si rebutja les idees imposades pel Geni Maligne aconseguirà preparar el seu esperit. Descartes, però, considera que aquest propòsit porta feina.

S’imagina la seva llibertat en somnis però, és tan real que, quan comença a sospitar que la seva llibertat només és un somni, té por de despertar-se. Llavors torna a les seves antigues opinions amb principis falsos. 

Marta Bargalló, Marta Clariana i Ferran Galan

AMOR PLATÒNIC

Esteu d'acord amb aquesta afirmació de Plató?

Creieu que del contacte de l'amor el món es torna poètic? Té algo a veure l'amor platònic?

Ferran Galan

"EL MITE DE LA CAVERNA" DE PLATÓ

(cliqueu sobre l'imatge per ampliar)

En aquesta imatge s'hi representa El Mite de la Caverna de Plató, recollit al llibre VII de La República.
Els objectes de fora de la caverna representen la realitat, les idees, mentre que les ombres en són les còpies imperfectes, les coses del món tangible. Igual que les ombres recorden a l'objecte original per la silueta, les coses recorden a les idees eternes (teoria de l'anàmnesi o reminiscència). La llum que permet veure, assimilada en segles posteriors a la raó, seria la idea suprema, que és una tríada del Bé, la Veritat i la Bellesa.


Itziar Muiños

EL PENSAMENT ARISTOTÈLIC

Crítica d'Aristòtil a la filosofia idealista de Plató

El dibuix que es presenta és bastant representatiu per comprendre l'idealisme filosòfic de Plató i la crítica d'Aristòtil.

La filosofia idealista de Plató és que per explicar la veritat dels fenòmens i éssers d'aquest món, planteja l'existència del món de les idees, en el qual hi hauria les veritats autèntiques i els éssers autèntics o reals, en canvi, en aquest món físic només existirien els reflexos o còpies imperfectes d'aquests éssers reals. El món sensible seria el món de les aparences. De tal manera que per a tots els éssers o fenòmens d'aquest món hi hauria un model, una idea en el món intel·ligible.

Aristòtil va reaccionar contra aquesta teoria idealista, i va dir que Plató inventa innecessàriament el món de les idees per explicar el món sensible o món material, ja que els fenòmens del món sensible s'expliquen en virtut de les seves pròpies lleis, les quals trobem investigant les característiques dels propis fenòmens sensibles.

L'escola d'Atenes. A la imatge, detall de L'Escola d'Atenes (1510-1511), un dels més famosos frescos que Rafael va pintar per decorar les estances del Vaticà. Presideixen l'immens fresc Plató i Aristòtil, dialogant i sostenint cada un d'ells una de les seves obres (El Timeu i l'Ètica). El gest de Plató, assenyalant cap al cel (l'idealisme platònic) sembla ser contradit pel d'Aristòtil, que assenyala la terra (un únic món). És, naturalment, una recreació fantasiosa del que va poder haver estat l'Acadèmia de Plató.

Marta Clariana

TEORIA HILEMÒRFICA

Aristòtil deia que l'ésser era la matèria primera més la forma substancial.


Deia que la substància és dividia en dues parts:


1. Matèria: és allò de què està format l'ésser.


2. Forma: és el que determina la matèria.

 

Aquestes tres cadires són de fusta, fetes del mateix material però no de la mateixa matèria.

Comparteixen la mateixa forma.

En canvi, aquestes dues cadires es diferencien tan en la forma com  en matèria.

ESTEU D’ACORD AMB AQUESTA TEORIA D’ARISTÒTIL?

Marta Bargalló

"LA REPÚBLICA" DE PLATÓ : LLIBRE II

[Proposta de Sòcrates: considerar la justícia de primer en l'estat i en els assumptes més importants]

En aquest apartat s’estableix un diàleg entre Sòcrates i Adimant.

En la primera part, Glaucó i Adimant opinen que la injustícia se situa per sobre la justícia, pel contrari, Sòcrates pensa que la justícia està per sobre la injustícia.

Glaucó anima a Sòcrates a defensar la seva idea, la qual l’anomena tesi.

Llavors Sòcrates diu que quan un objecte és més gros té mes justícia, mentre que pel contrari, quan és més petit té menys justícia.

Primer de tot, examinaran la justícia a les ciutats, i en faran una descripció i, després, l’examinaran en els homes en particular.

Fan una hipòtesi que diu que si veiessin com neix una ciutat, veurien com es crea la injustícia i la justícia, per tant, afirmen que aquests dos conceptes es creen quan neix una ciutat.

[La fundació de la ciutat. Les professions més necessàries]

Sòcrates: “Una ciutat neix perquè ningú és autàrquic, sinó mancat de moltes coses.

“Homes agruparan la gent en un lloc habitable per fer societat i ajudar-se”.

A la convivència de les persones l’anomenen ciutat.

Una ciutat es funda a partir de les necessitats de l’home.

-      La primera i la màxima necessitat de l’home és la provisió de queviures per a poder existir i viure.

-      La segona necessitat és l’habitatge.

-      La tercera necessitat és el vestir i altres coses per l’estil.

Sòcrates formula dues preguntes, que són dues opcions, referents al possible funcionament de les ciutats.

1.   Una persona realitza una sola feina que serveix per fer el bé a la comunitat i uns s’ajuden als altres.

2.   Una persona fa per ella mateixa totes les feines, és a dir, es fa el seu propi menjar, el seu propi vestit, etc.

Adimant opina que la primera opció és més fàcil, que cada persona de la ciutat faci una feina que serveixi per a la resta de ciutadans i que es complementin el treball.

A partir d’aquestes dues preguntes arriben a la conclusió que una ciutat dotada amb l’imprescindible consta de quatre o cinc homes com a molt.

Sòcrates diu que no hi ha ningú exactament igual a una altre persona i que a cadascú li correspon una feina diferent en la qual hi ha de dedicar la major part del seu temps.

També diu: “Les coses són més belles i més fàcils si es fan segons el que els és propi i en temps oportú prescindint de totes les altres”.

Sòcrates canvia la hipòtesi anterior que diu que una ciutat amb l’imprescindible consta de quatre o cinc habitants. Veu que perquè hi hagi provisions caldran més de quatre ciutadans i, d’aquesta manera, a la ciutat s’hi van afegint oficis i va creixent en nombre de ciutadans.

Afegeixen també que una ciutat que no necessiti provisions és pràcticament impossible.

Els primers oficis que consideren necessaris per al funcionament d’una ciutat són:

1.   Pagès

2.   Paleta

3.   Teixidor

4.   Sabater

5.   Fuster

6.   Ferreter

7.   Bover

8.   Oveller

9.   Pastor


10. Comerciant

[Necessitat de mercaders i d'obrers]

Segons Plató, cadascú ha de fer el seu propi ofici per tal de col·laborar amb els altres, és a dir, si cadascú s’especialitza en alguna cosa podrà compartir amb els altres els productes que sigui capaç de crear i els altres faran el mateix amb ell. La creació d'aquesta ciutat ideal s'encaminarà a fer realitzable la justícia. Això suposarà articular-ho tot i totes les professions (comerciants, mercaders, marxants i obrers) que els seus ciutadans hi desenvoluparan tenint present que cadascú ha d'exercir una professió per naturalesa i així, s'aconseguirà la perfecció de la ciutat. 
Tota l'economia ha de regir-se tenint en compte aquest principi de naturalesa ja que, si es així, la justícia serà possible a la ciutat. 


Les idees principals d'aquest fragment són:


- Establiment d'un mercat a la ciutat i la moneda com a signe de l'intercanvi.

<<I què? A la mateixa ciutat com bescanviaran mútuament allò que cadascú fa? Perquè per a això hem fundat una ciutat i establert una comunitat.>>
<<Es evident que ho faran>>-va respondre ell- <<tot comprant i venent.>>
<<De manera que d'això ens en resultarà un mercat, i la moneda com a signe de l'intercanvi.>>


- Articulació de les professions:

• Casta dels comerciants (canvien en moneda)
•  Mercaders (compren i venen a l'àgora)
•  Marxants (recorren les ciutats)
• Obrers (venen la seva força física com un servei a canvi d'un sou)

<<També hi ha uns altres servidors, pel que jo crec, que en la seva intel·ligència no estan a l'altura de la nostra societat, però que tenen un vigor corporal suficient per sofrir penalitats: aquests, naturalment, venen la seva força com un servei, i del preu en diuen sou; son els anomenats, si no m'equivoco, obrers. Oi que sí?>>

- L'estil de vida dels obrers (vestimenta, construccions, menjar i llar dels obrers)

<<Pimer examinem quina vida menaran els qui s'han preparat així. Quina que no sigui fer-se el menjar i el vi, i els vestits i el calçat? Després d'haver-se edificat cases, a l'estiu quasi sempre treballaran descalços i desvestits; a l'hivern vestits i calçats suficientment. Per menjar es prepararan farina de blat o de civada: la couran o bé la pastaran fent pa o boniques coques que posaran sobre joncs o fulles netes. Es reclinaran recolzant en llits fets de murtra o de corretjoles, i banquetejaran ells i els seus fills. Es coronaran per beure el vi per himnejar els déus. Conviuran amablement i no faran fills més enllà de la seva fortuna, i es protegiran contra la pobresa i contra la guerra.>>

[Creixença de la ciutat]

En aquest fragment trobem un diàleg entre Sòcrates, sempre protagonista, i Glaucó. Aqui deixen de banda el tema de la justícia i la injustícia i passen a parlar de l'evolució de les ciutats. Glaucó diu que l'evolució de les ciutats depèn de la quantitat de persones que l'habitin. Una ciutat amb pocs habitants s'abastirà amb pocs materials, els suficients per viure (menjar, residència, roba...). En canvi, una ciutat on el nombre de ciutadants és més elevat, veurà la possibilitat d'evolucionar ja que hi haurà més necessitats i consum. Aquest fragment va molt lligat amb el següent que parla de la guerra.

Mapa conceptual

GLAUCÓ                           diàleg                            SÒCRATES

PETITES ciutats                       evolucionen                   GRANS ciutats

- necessitats bàsiques                                                     - més necessitats i consum

                                                                                                 més evolució--- 

                                                                              més gent i un poblat més gran                                                                                                                                                                                                          

[Origen de la guerra; necessitats dels exèrcits]

-  El poble era el principal problema de l'època. Hi havia una població molt elevada i molt poc territori per poder-se fer càrrec de la població.


- Justificació de la guerra per la necessitat d'expandirse i conquerir nous territoris. Havien de guanyar territoris de les seves poblacions veïnes, i això es feia mitjançant les guerres.


- És a dir, Plató ens diu que l'origen de les guerres és per la passió de la gent cap a la població (de la frase 8 a la 11 de la pàgina 60)


- També ens diu que que qualsevol persona pot formar part de l'exèrcit, i que cap població no es més important que una altre. (ens ho diu al primer paràgraf de la pàgina 61)

[El bon soldat: coratge i braó, però també delicadesa envers els aliats]

Volien construir una ciutat perfecte, on regnés la pau i l'harmonia. Glaucó i Sòcrates debaten sobre com ha de ser un bon guardià, ja que ha de defensar la ciutat. Aquest haurà de ser valent i lluitar bé (podem obervar com ha de ser la complexitat corporal que ha de tenir el guardià), ser amable i manyac amb els amics i conegut, però ferotge amb els enemics.
I la de l'ànima que tingui, si més no, fogocitat.
''Es pregunten a on podran trobar un tarannà amable i fogós a la vegada? Perquè la naturalesa suau sembla oposada a la fogosa.''
Aleshores veu que aquesta qualitat la tenen altres animals com per exemple els gossos, per entendre-ho hem de llegir el símil del gos.


Símil del gos:
''Es poden veure en altres animals, i no menys en aquell amb què comparàvem el guardià. Perquè, com sigui, no saps dels gossos de raça que naturalment tenen un tarannà molt manyac per als amics i coneguts, i tot el contrari per els desconeguts''.


I la conclusió que en van treure va ser que mitjançant el símil del gos, era possible trobar unes qualitats com aquestes, que s'han de complir per aconseguir un bon guardià.

[L'índole del guardià ha de ser filosòfica]


Per a Plató, té una importància cabdal el qui ha de ser guardià de la ciutat -de fet, parla de guardiants, en plural, per referir-se als governants- ha de tenir una índole filosòfica i, d'aquesta manera, podrà prendre les decisions adequades perquè la ciutat realitzi en ella la justícia i sigui de debò justa.

Les idees principals d'aquest fragment són:

- Símil del gos.
<<El gos, quan veu un desconegut s'irrita, tot i que abans no ha rebut d'ell cap mal, i si veu un conegut li fa festes, encara que aquest no li hagi fet mai cap bé. No t'ha admirat mai gens, això?>>


- Figura del guardià com a filòsof i home bo per naturalesa.
<<Per tant, el qui hagi d'arribar a guardià de la ciutat bo i competent ens serà filòsof, i fogós i ràpid i vigorós per naturalesa.>>


Marta Bargalló, Gerard Cervantes, Marta Clariana, Ferran Galan i Marc Lisbona.

PLATÓ I ARISTÒTIL

TEORIA DEL MÓN MATERIAL I DELS MODELS

Durant el període central o ontològic, el període més important de la filosofia grega, que té lloc durant el segle lV a.C. Plató i Aristòtil tenen dues idees oposades respecte les idees (models intel·ligibles de les coses materials) i respecte els éssers concrets ( la idea està en la cosa).
Per una banda Plató diu que existeixen idees i que aquestes idees són el model de les coses materials concretes. Les coses copien, imiten o participen de les Idees perfectes i pures. Afirma que ha d'existir un Món de les Idees per donar coherència al llenguatge. Per Plató existeixen dos móns diferents:

1. Un món sensible, material (nostre) que és imitació i còpia.
2. Un món de les formes pures que són models

Per altra banda Aristòtil nega l'existència de dos móns. Accepta que hi ha idees però que estan separades de les coses.

Primer de tot: QUÈ EN PENSES D'AQUESTA TEORIA?
I en segon lloc: A FAVOR DE QUINS DELS DOS FILÒSOFS ESTÀS, O SI MÉS NO QUIN CREUS QUE VA MÉS ENCAMINAT?

Marta Bargalló

Mort de Sòcrates

La mort de Sòcrates 
(Jacques-Louis David 1787)

Tot i que es pugui creure el contrari, Sòcrates no va deixar cap escrit, ja que en l'època històrica  en què aquest va desenvolupar i va dur a terme el seu treball, predominava l'ensenyament oral. És un home que, sens dubte, ha ressonat sense parar en la pròpia cultura europea.

Interessa la seva mort perquè, segons la interpretació que en fa Plató, presenta una mort purament tràgica, però al seu torn exemplar. Tràgica per la situació, per com va succeir, per com va ser duta a terme; exemplar per la seva força ... per la seva valentia.

Una mort que planteja, per tant, un problema entre la relació de l'individu mateix amb la societat, amb la seva pròpia existència, amb la justícia, amb les lleis.

Aquest caràcter exemplar que posseeix Sòcrates fa que la nostra pròpia manera d'apropar-nos a ell sigui al seu torn singular: només arribem a veure la seva imatge reflectida en els Diàlegs de Plató, en alguna comèdia d'Aristòfanes o diversos escrits de Xenofont.

Aproximadament l'any 399, tres ciutadans l'acusen de tres delictes: corrompre a la joventut, no respectar els determinats déus antics de la ciutat, introduir noves divinitats.

Val a dir que aquests processos considerats d'impietat, els quals implicaven de forma extrema i directa una culpa davant la pròpia pàtria, els pares, els morts ... i una mica més important, els déus, havien estat relativament freqüents feia ja alguns anys a Atenes.

No en va, per aquests motius, Anaxàgores havia hagut d'abandonar Atenes, igual que Aspasia, Protàgores, Diògenes de Melos, i fins i tot Eurípides.

Cal ressenyar que la religió grega era, pròpiament, una religió que no tenia ni posseïa una determinada classe sacerdotal que l'administrés. No obstant això, aquesta acusació d'impietat no sembla ser un argument que majorment justifiqués la condemna.

Malgrat aquest fet, la votació contra Sòcrates no va ser en un primer moment nombrosa, encara que va ser, però, condemnat tristament a mort. El judici va tenir lloc a l'Àgora davant 500 ciutadans majors de 30 anys, seleccionats a l'atzar entre tots aquells que voluntàriament es van presentar a oficiar de jutges.

En el cas de Sòcrates no disposem de la presentació de l'acusació però, gràcies, com ja s'ha dit, a Plató i Xenofont, coneixem els arguments presentats per Sòcrates en el seu "defensa". Es va limitar, segons aquests, a demolir l'acusació mostrant totes les seves inconsistències i va arribar fins i tot a denigrar tot el teatre, burlant-se d'aquells que volien que desaparegués.

Si bé l'assassinat va ser trist, ho és encara molt més les dades de la tan esmentada votació: 280 dels 500 jurats van votar per la seva culpabilitat, quedant-se a 31 vots de la innocència (necessitava 251, és a dir, més de la meitat de vots a favor de la seva innocència). Sòcrates, en comptes d'intentar obtenir una condemna més lleu, va prendre la decisió de seguir els seus principis fèrriament i va insistir que els homes d'Atenes admetessin la seva equivocació.

Entre els molts trets que Plató destaca d'aquest filòsof, en tres diàlegs que exposen amb extraordinària bellesa els seus últims moments (el Fedó, la Apologia i el Critó), aquest ressalta la seva negativa a fugir, ja que per Sòcrates era menys important salvar la seva vida d'acatar les lleis.

Què en penseu de la dignitat de Sòcrates i de que per ell fos millor patir una injustícia que cometre-la?

Marta Clariana