Nietzsche

Esquemes F.Nietzsche

L'irracionalisme (finals del s.XIX) defensa que la raó perjudica als humans

perquè imposa esquemes i límits a la naturalsa humana, i anul·la la dimensió 

artística o el desig de revel·lar-se contra tot. Nietzsche segueix aquest corrent

filosòfic, reflectit en la figura del super home que lluita contra tot, la societat i 

es crea a sí mateix.

Aquesta filosofia ve influida per altres filòsofs com Sigmund Freud, que defensa

la teoria de deixar-se guiar pel propi inconscient, ja que ens fa ser qui realment 

som. Un altre personatge influent és Darwin, qui afirma que els humans ens

guiem pels nostres instints (que són als gens), i no per la raó. 

Per acabar, Schopenhauer influeix també el pensament de Nietzsche, 

i diu que tot el que existeix és la voluntat cega, una força universal que ho mou

tot, i ho mou tot cap a la destrucció, el dolor i la mort (pessimisme). 



Al llarg del s.XIX hi ha 3 importants filòsofs de la sospita: Marx, Nietzsche

i Freud. Tots 3 troben indicis en la societat i en el pensament de que hi ha

un engany. Marx afirma que sempre hi haurà rics (pocs) i pobres (molts),

i que no es pot canviar perquè és una llei social. Nietzsche defensa que 

els humans no som lliures (només els superhomes), i que sempre estarem

sotmesos a Déu, a la Moral o bé a la ciència. Per acabar, Freud també 

defensa que els éssers humans som esclaus del nostre inconscient, que

es regeix per dos principis: el de la vida (reproduir-se per mantenir la

continuitat de l'espècie) i el de la mort (sobreviure).

Segons Nietzsche, les teories del coneixement de personatges 

anteriors com Kant, Plató, Descartes o Newton són falses, no 

existeixen. Fins a la seva aparició, la història de la filosofia i la 

humanitat són decadents.

Per això, ell proposa una alternativa a aquestes teories:

el perspectivisme. Aquesta teoria defensa que el més important

de tot, l'únic que realment existeix és la VIDA. Aquesta vida és

importantíssima, ja que és individual, cadascú té la seva i l'ha

de viure a la seva manera. Ningú s'ha de deixar guiar per ningú,

no hem de ser súbdits de ningú (caracter crític envers la religió).

A més, la vida té un repte: fer front a ella mateixa (instint de

sobreviure i de reproduir-se, influència de Freud).

Marta Clariana

Kant

Immanuel Kant (1724-1804)

Kant es fa una sèrie de preguntes que per a ell resumeixen el que pretén la filosofia:

- Què puc conèixer?
- Com haig de comportar-me?
- Què puc esperar?
- Què és l’ésser humà?

Hi afegiríeu alguna vosaltres? O creieu que ja són prou complexes i que podrien englobar conceptes que no hi estan explícitament?

Kant, per altra banda,  defineix la llibertat humana com a fonament de la raó en el seu ús pràctic, on queda reclosa la metafísica Kantiana.

La llibertat ens permet endinsar-nos en el món noümènic (món de possibilitats impredictibles i basat en la nostra voluntat lliure). És creativa i lliure.

Esteu d’acord amb aquesta visió de Kant sobre la llibertat? Si esteu d’acord i afegiríeu alguna característica i sinó hi esteu d’acord, que creieu que és la llibertat?

Marta Bargalló

DESCARTES (ATENA)

MEDITACIONS METAFÍSIQUES 

en les quals es demostra l'existència de Déu

i la distinció real entre l'ànima i el cos

MEDITACIÓ PRIMERA (Pàg. 120-126)
D'aquelles coses que podem posar en dubte

Descartes quan era jove tenia unes opinions que ara, de més gran, s’ha adonat que eren falses, ja que es fonamentaven sobre principis poc segurs i, per aquest motiu, les considera com dubtoses i incertes.

A partir d’aquí, el que vol fer Descartes és desfer-se de totes les opinions que fins ara havia considerat vàlides i començar des de nou amb uns principis ferms i constants.

Però va veure que era una idea massa desmesurada i ho va anar allargant fins que va arribar a una edat en què va considerar que no es podia passar la resta del seu temps deliberant. 

[Plantejament general del dubte]


Descartes vol refutar les seves antigues opinions. No demostrarà que totes són falses, perquè es alguna cosa que mai podrà aconseguir, sinó que rebutjarà les opinions de les quals tingui el mínim petit dubte. Per fer-ho, Descartes, criticarà els principis en que es fonamentaven les seves antigues opinions.


<<Em dedicaré seriosament i amb una llibertat a destruir totes les meves antigues opinions>>.


<<Criticaré primerament els principis en què es fonamentaven totes les meves antigues opinions>>.


[Dubtes d'allò que coneixem pels sentits]


Descartes diu que tot el que sap ho ha après a través dels sentits, però no ens en podem fiar per prudència. La idea principal és que els sentits són enganyadors, ja que no ens mostren una informació clara i distinta. 


<< Alguna vegada m'he adonat que aquests sentits m'enganyaven, i la prudència ens ensenya a no fiar-nos mai del tot d'aquells que ens han enganyat una vegada>>.


[I si estic dormint?...]


Sovint no podem distingir entre un somni i la vigília, per tant, segons Descartes, no podem estar segurs de l'existència real del món extern, que ens arriba només a través dels sentits.


<<Quants cops m'ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava a prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu?>>


<<Però, si ho penso bé, recordo haver estat sovint enganyat, mentre dormia, per il·lusions semblants>>.


[Si dormim, també hi ha coses certes...]


Descartes suposa que quan estem dormint creiem que gestos de la vida quotidiana no són més que fruits de la nostra imaginació. Però llavors, ho comprova amb els quadres dels artistes i veu que fins i tot aquelles coses més abstractes tenen un fonament real, per tant, afirma que les coses generals, és a dir, els ulls, les mans i la resta del cos, existeixen.
Tal i com aquestes coses generals poden ser imaginaries, Descartes diu que hi ha coses més simples i originaries que existeixen i que ell les defensa per davant de tot. També diu que s'enganyaria a ell mateix, desmentint les coses simples i imaginaries. 
Per acabar ens diu que ara no ha de fer cas de la seva desconfiança, ja que ara no ha d'actuar i que és moment de pensar.


[I si hi ha un Déu decebedor?]


Descartes dubta de l'existència de tot i es pregunta si és possible que Déu l'enganyi. Arriba a la conclusió que com que Déu és perfecte i bondadós, no el pot estar enganyant i totes les coses que ha creat han de ser certes. 
A partir d'aquest raonament, posa en dubte totes les opinions antigues i ordinàries per evitar prejudicis i poder arribar al coneixement de la veritat. 


<<És per això que penso que en faria un ús més prudent si, passant-me a la part contrària, esmercés tots els meus esforços a enganyar-me a mi mateix, fingint que tots aquests pensaments són falsos i imaginaris; fins que, un cop ben equilibrats els meus prejudicis per tal que no puguin inclinar la meva opinió més cap a un costat que cap a un altre, el meu judici no estigui d'ara endavant dominat pels mals costums ni desviat del dret camí que el pugui conduir al coneixement de la veritat>>.


[El "geni maligne"]

Descartes comença fent una suposició i diu que no hi ha un Déu vertader, sinó un cert “geni maligne” que l’enganya.

Creu que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i les coses exteriors són il·lusions.

Posa en dubte l’existència de les seves mans, dels seus ulls, de la seva carn, de la seva sang i dels seus sentits.

Amb aquest dubte el que pretén és arribar a trobar la veritat, ja que si posa en dubte allò que el geni maligne li ha fet creure, és possible que descobreixi la veritat.

Segons Descartes, si rebutja les idees imposades pel Geni Maligne aconseguirà preparar el seu esperit. Descartes, però, considera que aquest propòsit porta feina.

S’imagina la seva llibertat en somnis però, és tan real que, quan comença a sospitar que la seva llibertat només és un somni, té por de despertar-se. Llavors torna a les seves antigues opinions amb principis falsos. 

Marta Bargalló, Marta Clariana i Ferran Galan